Sobre els meus peus, rodejada de gent que t'estima, com jo. Estàs lluny, et veig. Sóc la primera d'un passadís al que no puc accedir. Gent a ambdues bandes. Et veig. Sent una força que m'apropa, però no puc arribar. Seguixc sobre els meus peus quiets, sola, estan solapats a terra i no puc avançar. Pense, i pense molt, sola, i plore.
Tot acaba. T'acostes, et veig.
Per fí em veus. Cau el passat damunt, se que a tu et passa el mateix. Acabes el passadís i arribes. Erem grans, molt.
Em prems la mà. No se si haureu tingut la sort de rebre un abraç, dels de veritat. Dels que et fan tremolar i dels que prems allò que tens a les mans amb tanta força que s'esbara. Dels que valen per molts, i dels que fan sentir que el que hi ha al voltant no val res. Tots ens miren, i el temps es para. I plorem.
Ets valent, com ella.
De vegades calen colps com aquestos per retrobar-nos amb les coses reialment importants. Per retrobar-nos amb nosaltres mateixos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada